La pandèmia no és impediment perquè una empresa pugui acomiadar un treballador, encara que el Govern així ho decretés al març, de manera extraordinària durant la crisi sanitària, per preservar l’ocupació.
En aquesta sentència (veure aquí) datada el passat 15 de desembre el Jutjat del Social nombre 1 de Barcelona ha afegit una nova interpretació legal: que la polèmica suspensió dels acomiadaments és contrària a el dret europeu.
Fins ara, les fallades conegudes sobre acomiadaments els consideraven nuls -i obliga a la readmisión- o improcedents -en aquest cas elevant la indemnització a 33 dies per any treballat-, però ara se suma aquesta nova interpretació, tot i que el jutge no ha elevat qüestió prejudicial alguna davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a l’estar «plenament convençut» del que sosté.
La sentència considera ajustat a la llei l’acomiadament el juliol passat d’una empleada d’una empresa dedicada a el comerç, que treballava a la mateixa com a auxiliar administrativa des del 2001.
Entén que, en funció de les dades econòmiques de la companyia, la decisió de prescindir de la seva treballadora està «totalment justificada». La decisió es pot recórrer.
Llibertat d’empresa
El jutge argumenta que l’article 2 del real decret llei 9/2020 de 27 de març, que impedia els acomiadaments al·legant la pandèmia com a causa, és contrari a la llibertat d’empresa, protegida en l’article 16 de la Carta Europea de Drets Fonamentals, així com en l’article 38 de la Constitució. Per això, sosté que la prohibició absoluta que les empreses amb problemes econòmics duguin a terme acomiadaments «no respecta la legalitat comunitària», que preval sobre la normativa nacional.
Antecedents previs
Tot i que el jutge reconeix que podria haver plantejat una qüestió prejudicial davant el TJUE, explica que no ho va fer perquè no es tracta de «dubtes interpretatius», sinó que la seva posició és de «ple convenciment», de manera que avala l’acomiadament de la treballadora , que l’empresa va justificar per causes objectives, donada la caiguda de la facturació i la pèrdua de clients.
Aquesta falla es suma a un degoteig anterior de sentències que, però, no coincideixen en la seva interpretació sobre la referida prohibició extraordinària per acomiadar. I és que, mentre que unes declaren nuls els cessaments dels empleats -el que implica l’obligació de readmitirlos-, altres els consideren improcedents, el que només suposa elevar a 33 dies per any treballat la indemnització.
El jutge interpreta que l’obligació de mantenir l’ocupació per suavitzar el cop de la pandèmia en el mercat laboral és temporal -per protegir tant a treballadors com a empreses-, però que l’evolució de la crisi sanitària ha superat les previsions, destapant la «ineficàcia» d’algunes mesures, que han hagut de ser successivament prorrogades.
Per això, sosté que no hi ha hagut mala fe per part de l’empresa, ja que també es va veure superada pels seus mals resultats econòmics el 2020.
